Avui he pogut vèncer al fred

Això ja no és novetat però per més dies que acumulo de fred i tremolar no aconsegueixo adaptar-me al fred i sortir a fer algo.
Porto un hivern molt dur, i tot i que no diré la típica frase –Mai havia vist un hivern tan fred i amb tanta boira- doncs ja se sap que els essers humans no tenim gaire memòria meteorològica, i cada estiu és el més càlid, l’hivern és el més fred i la tardor la més plujosa, si he de reconèixer que tot i fer quatre dies que hem entrat a l’estació del hivern a mi ja se m’esta fent molt llarga......ja trobo en falta els 30º del juny.
Potser quan era petit el fet de no conèixer més climes que el de Lleida em feia pensar que si aquí teníem boira a la resta del món també. Ara amb el temps he descobert que si a Lleida hi ha boira la resta de Catalunya esta disfrutant de dies de solet i bones temperatures i això és molt dur quan soc una persona que m’encanta estar a l’aire lliure.

De totes maneres avui he aconseguit, gràcies a internet i els videos motivadors que per allí trobo, sortir a fer una rodadeta corrent. Han sigut vuitanta-un minuts de lluita contra el ni fred ni calor o com a mínim això diuen que son els 0º. He trobat molt cremador d’excessos i molt curtit que no pot perdre un entreno... sí, sí, ja em podeu dir que soc un tio ple de prejudicis i que només em fixo en les aparences, però estic segur que el percentatge d’encert seria molt alt.
Tot i fer molts dies que no feia una tiradeta “llarga” , estic en plena època de duatlons cros amb distancies a peu de com a màxim set kilòmetres, doncs m’he trobat prou bé i el ritme que m’ha sortit de 4’25’’/km crec que està prou bé tot i que el fet de ser una ruta totalment plana ajudava. Això sí, les pulsacions anaven una mica altes i tot i voler anar a 150 o una mica més, he acabat a una mitja de 161. Suposo que veure tant video al youtube fa que anar a ritme cochinero sigui tremendament difícil i a la que sonava al ipod música guapa augmentava el ritme sense voler.

Com avui no tinc fotos que penjar ficaré una vinyeta que he trobat i reflexa molt bé la meva opinió sobre les festes del Nadal.

Per últim i com a regal per la meva elefanta preferida li deixo un video que espero li faci riure com ella ha aconseguit fer-me en els meus dies foscos......Natalie Portman i Barrio Sesamo junts....que més es pot demanar.

Duatló de Pallejà

Des de la duatló de Balaguer que el fred, boira i hivern en general està fent de les seves i de pas ha aconseguit trencar la dinàmica de sortir a fer algo casi cada dia. En 28 dies he fet 13h40’ de córrer i bici, així que era conscient que aquesta duatló era fer una sortida a veure el sol més que una competició com a tal. Només diré que ni em vaig ficar nerviós i això en mi és una senyal que no estic mentalitzat per competir. Tot i que lo anteriorment explicat soni a excuses barates, no ho son, no tinc que justificar res davant de ningú ni tan sols davant meu.
Sortim de Balaguer amb una boira pixanera i 2º..........Vamos lo de cada dia i a cada hora arghhh. Passem la Panadella i ohhhh màgia, el sol existeix, no és una llegenda del món que hi ha més enllà de la boira. Les piles és carregen per segons i les coses es veuen d'un altre color, ara a més del blanc i del negre hi ha els colors del arc de Sant Martí.
A Pallejà trobem molta gent, però molta, es noten els 300 inscrits. Els de Balaguer, els de Ponts (vaya tropa de curtits que hi ha per aquella zona) i demes fauna típica dels duatlons.
Fem els preparatius mentres la Mireia es dedica a fer un pinta i colorea que al final li queda més guapo que l’original.
Estic a la sortida i com quasi sempre tinc molta gent davant. Tinc un problema al qual li tinc que ficar solució ja, i és que em costa molt ficar-me on em correspon a la graella de sortida, sempre penso que puc molestar allí davant i desprès em toca foter-me el calentón gratuït per esquivar i avançar gent que perd les forces molt ràpid i foten el pet abans del primer kilòmetre.
El primer sector surt com surt i arribo a la transició el vint-i-quatre.

Surto amb la bici i el recorregut és molt divertit i entretingut al mateix temps és dur i cal estar concentrat perquè hi han repechos que cal encara amb la cadència adequada per no quedar-se clavat. Vaig fent i passo uns quants i em passen uns poquets. És una percepció subjectiva però em donava la sensació que anava pujant llocs a la general, fins que m’avança un i és fica a la meva traçada i no em dona temps a veure una pedra que la meva roda de darrera és menja de ple, resultat pessigada i a reparar.
Lluny de ficar-me de mala lluna m’ho prenc com un intent de fer record del món de canvi de camara. Tot anava bé fins que em costa una mica ficar la python al seu lloc i m’acabo de desesperar quan veig que la bombona d’aire fica l’aire amb una calma que fica a prova els meus nervis. No vaig comptat quants em van passar només sentia gent que anava passant però jo anava a per feina i no se quants van ser. Torno a pedalar amb ganes de recuperar posicions i sense enfonsar-me pel contratemps.
Per darrera apareix el Mariano que desprès de fer-li una demostració de com derrapar i casi menjar-me una cadena el deixo passar, que ell anava més ràpid, i intento aprofitar la seva roda en una zona de corbes peraltades impecables però marxa i vaig fent. Al final en aquest sector faig el quaranta-dos millor temps....la punxada i la vida sendetaria es noten.
Em fico les sabatilles i a córrer, no em trobo pato mareao per una vegada però tampoc estic fi, vaig fent i com el recorregut va i tornar pel mateix lloc animo a tothom que conec. A la recta de meta quan ja em relaxava desprès de veure que no perillava la meva posició veig com m’anima algú que hauria desitjat no ho fes, i no perquè no vulgui els seus ànims sinó perquè feia una estona havia tingut que abandonar per problemes mecànics....una llàstima. Aquest últim sector faig el setze millor temps.
Al final em surt 1h45’29’’ i el trenta-dos de la general, a 3’46’’ del meu objectiu de ser top20. La moraleja és que sense entrenar com cal no hi ha miracles i o em fico el xip d’entrenar amb boira i fred o no em plantejo fer top20.
Pallejà, una duatló amb un córrer que potser li faltava una mica més de pistes i senders i una bici molt guapa, però molt.
Dinem al Bruc com a senyors perquè la senyora no va dinar, més aviat va fer un petit tast, i de cap a la boira.

Aquesta foto ho diu tot, quin estil d'anar de cul, sense forces i a pas tortuga....si em fa vergonya i tot.

Val la pena tant fred?

Doncs això que hi ha dies que em pregunto si val la pena passar tant fred, tinc al·lèrgia al fred, i si a sobre el sol no apareix per enlloc no puc escalfar la meva sang de llangardaix de la plana i començo a tremolar de manera preocupant, i qui em coneix sap que no exagero quan parlo de tremolar. Tot i que em diuen la Gasela de Pardinyes em sento més identificat amb l’Òs Bru que quan ve l’hivern busca un cau on hibernar fins a la primavera, qui pogués fer com ells i deixar-se de passar fred. De totes maneres he de reconèixer que no tot al hivern és dolent, avui mateix hem pogut disfrutar com a criatures de la neu caiguda ahir per la tarda.

Àger era una vall blanca on qualsevol racó era bo per disfrutar de la suau però freda neu.....no hi ha res com una mini-guerra de boles de neu i que una entri pel clatell i vagi baixant per l’esquena uffff.

Per un altra banda i canviant de tema estic començant a fer un esborrany de la temporada....bé encara és hora que algú m'expliqui quan comença una temporada i acaba l'altra, però més o menys estic planificant com distribuiré el temps de curtiment.

Hi han unes quantes coses clares:

• Fer el circuit català de duatló cross intentant fer entre el 15 primers a cada cursa.
• Estrenar-me en duatlons de carretera, i com a agosarat-ignorant no em guanya ningú doncs m'estrenaré intentant classificar-me pel Campionat d'Espanya al duatló de Vilanova i la Geltrú.
• Quan arribi el bon temps (temperatures al voltant dels 20º) començarè a fer molts kms corrent per poder participar al màxim nombre de marxes de resistencia per preparar les vacances del setembre.
• En quant a la bici intentaré anar a les curses de la Ribagorza, a alguna marxa cicloturista del tipus Remences, o la que faran a la Noguera. Tot això encarat a poder fer realitat un repte que tinc al cap des de ja fa temps....pedalar 24 hores non-stop....com l'oferta de curses d'aquest tipus és petita doncs ara per ara la que més numeros té per anar-hi és aquesta
• I quan arribi l'estiu intentaré fer moltes hores de caco i córrer per muntanya per preparar el gran repte del 2009 la TRANS-ALPINE RUN "les meves vancances de setembre", i ho fico en majúscules perquè això pot ser BESTIAL. Com a company de curtiment, babeig pels paisatges, de viure a la parra tindré a Jordi Jou Reñe......per ficar nom al equip estavem entre Autistes Team o Mont-Roig Team, al final ens vam decidir per l'últim. La veritat a mi em sembla una embarcada molt bestia però de coses pitjors ens hem ensortit, o no? Jo quan veig les fotos i videos em fico nerviós, barreja de ganes de començar i de por a no poder amb tot plegat.....que guapo!!!

Ja podeu dir que estic boig i que m'ho tinc molt cregut per poder fer tot lo que acabo de dir....raó no us faltara, però millor marcar uns objectius ambiciosos que sempre estaré a temps de utilitzar la tàctica marikilla.

Tinc un altre repte que seria ja per tancar un any rodó, però millor el mantinc en secret perquè és una idea que quan em pujo a la parra em ve tot sovint al cap però ara per ara és un somni molt lluny de les meves possibiltats, si no li dedico més temps.................va si algú vol intentar endevinar-lo que ho fiqui als comentaris.

Vaig a entrenar que tinc molta feina a fer....o era a no-entrenar?

Duatló de los Prados del Merluzar

El meu cap de setmana llarg començava el divendres i acabava el diumenge, un que és raro i té les festes al reves de la resta del món.

Feia molt temps que no veia a la Seixetes i el TeriBBle, uns dos o tres anys.....no Dani?. Divendres li vam ficar remei, amb la companyia de la família Terrisse-Seix o Seix-Terrisse, segons es vulgui, vaig anar a fer un training camp en alçada a Port-Aine. Mentres el Dani manxava a fondo amb els skis de muntanya fent metres positius amb el seu oncle Xavi, nosaltres tres, l’Aran, l’Anna i jo, fèiem raquetes-marujeo.

Una vegada agafada la tècnica de caminar amb raquetes comencem a pujar buscant la cafeteria on ens fotríem uns entrepans que ens van donar l’energia necessària per pujar al Pic de l’Orri (2439m). L’Aran sortirà amb un hematòcrit al estil dels xerpes del Nepal. Al principi estava una mica preocupat per si l’Anneta estava forçant més del compte, però amb la cara de felicitat que porta a sobre i com no paràvem de xerrar em vaig anar adonant que tot i estar a punt de ser mare continua estant forta.....quan li treguin la “motxilla” que porta no hi haurà qui la pari.
Dinar marujeant i rient i cap avall.

De baixada passo pel convent de les Avellanes a emplenar dos bosses de cintes, botelles d'aigua i senyals del duatló de Balaguer.......sí, sí, dos setmanes i encara hi ha merda de la cursa. A mi se’m cau la cara de vergonya de veure com esta tot, i com sempre m’ha agradat criticar de manera constructiva doncs ja és el tercer dia (un dia amb Mireia i un altre amb Mariano) que inverteixo hores meves per intentar restaurar l’estat anterior de la bónica natura que tenim.
Per la nit piscina amb les C’s i el B i a sopar.

Dissabte, desprès de dotze dies sense tocar la bici i per preparar el duatló del dia següent que millor que fer una volteta de 84km i 846 positius. Total que les potes van acabar tovetes però jo estava feliç, i és que flaquejar amb bona companyia i un ritme guapo és casi ideal....lo perfecte és mtbikear, ja se sap la cabra tira al monte.

Diumenge a Prats del Lluçanes....en castellà de Bellvis Prados del Merluzar. Duatló diferent, 30km de bici i 10km de còrrer. Per la meva part veient els meus inexistents entrenos des de Balaguer vaig decidir no patir massa, lo justet i ja està, que tampoc va ser tan poc que els meus calentons vaig tenir. Vist com vaig acabar doncs podria dir que tot i que no m’agrada anar a les curses sense competir aquesta era l’excepció que confirma la regla. El recorregut amb bici i corrent era per fer-lo de tranquis i disfrutar-lo perquè era preciós, divertit, entretingut i mooooolt tècnic. Si s’anava a disputar es tenia que fer dur, molt dur...només dirè que Balaguer a comparació d’això és un joc de nens. Baixades on els frens de 160 eren insuficients i no per mi sinó pel Marcel Zamora. Pujades al tram de córrer on calia ajudar-se de cordes fixes per poder “escalar”. Jo l’any vinent torno a intentar fer-ho lo millor que pugui.
Com sempre la Maria amb el seu coco va sapiguer fer la seva cursa. Tan important és sapiguer patir com sapiguer dir prou i no desmotivar-se.

La Mireia és va marca una competició sortint de darrera i arribant la primera amb una capacitat de patiment molt bestia, on res ni ningú li va privar de pujar al lloc més alt del podi.

Jo doncs no tinc ni idea del lloc en que vaig acabar, ni m’importa, em quedo amb lo bé que m’ho vaig passar amb qui vaig compartir cursa i sobretot amb la sobretaula de desprès.

Resum de la setmana del 24 al 30/10

50 hores sota zero i una nevadeta marquen i molt la setmana, si a sobre afegim que aquesta em tocava treballar el cap de setmana doncs dona com a resultat que la bici s’ha quedat a caseta i les caminades i cacos han sigut la normal general.

6h51’16’’ de cacos i córrer que han servit per xerrar amb bona companyia i per disfrutar de la natura. Segurament el meu estat de forma ha baixat però ja sabeu que sempre canviaré un entreno avorrit per un no-entreno amb segons qui, SEMPRE.

Dos dies de piscina amb un total de 2500 metres i amb algunes series intentant seguir el ritme de Mireia i Maria.....intentant, perquè quan jo arribava elles ja començaven la següent repetició.
Parlant de piscines i de natació.....el Lluis ha tornat a competir i ho ha fet a lo grande. Disfrutant com sempre fa però fent un temps estratosfèric, 57 segons en els 100 metres........El Tauró de Bellvis ha tornat!!!! Tio ets un crack com a nedador però encara més com a persona.

Al rocòdrom he anat dos dies a fotre bones tibades i no m’he sentit gens còmode tot i anar fent passos que abans o no podia o em costava molt. Potser em sento més segur però encara lluny de escalar una mica fi.

Per últim i dedicada a una persona que no em creia capaç de publicar una foto, doncs aquí està i prometo que no anava taja. Al meu blog la censura no existeix...visca l’anarquia i la llibertat d’expressió. Vinga ja pots riure!!!!