Córrer lliure per la muntanya

Feia molt temps que no podia fer una sortideta corrent per muntanya i sobretot no-circular, és a dir, sortida del punt A i arribada al punt B.
Divendres amb el suport de dos companys de feina que son molt més que això, vaig poder fer una ruta sortint de Balaguer i arribant a Montalegre. Va ser genial sortir des d’un polígon industrial ple de civilització i, pas a pas, metre a metre, i sempre amb la visió del meu objectiu, l’ermita de Montalegre al ben mig de la Serra del Mont-Roig, anar deixant darrera el soroll i la vida controlada i esclavitzada pel rellotge per anar entrant en un món de natura on el rellotge és més elàstic però més implacable.
L’idea era arribar a Montalegre intentant agafar el mínim de metres asfaltats i la veritat que vaig quedar molt satisfet, només dos trams als pobles de La Sentiu de Sió i Camarasa em van fer recordar que l’asfalt només es bo per fer marques i sentir-se veloç.
El dia va ser genial, solet, bona temperatura i vent suau favorable que em va fer suar bastant però millor això que tenir-lo de cara.
Les sensacions van ser molt bones, passar per una zona estèpica que em transmet un bon rollo bestial sigui quina sigui l’època de l’any, desprès córrer per conreus de secà amb enclavaments de bosquet d’alzina, per més endavant passar per una zona de reg amb quantitats d’ocells fringíl·lids, desprès arribar al bosc de ribera del riu Segre amb els seus bernats pescaires, corb-marins entre altres i acabar entrant en un bosc d'alzina i pi amb el seus cabirols per allí disfrutant de la tranquil·litat només alterada per la meva presencia.......ufff que més es pot demanar? doncs arribar al objectiu content, cansat, alegre, motivat i amb tenir allí dalt gent que m’ha donat tant i que a canvi de veure’m feliç fan qualsevol cosa.......tot i que jo no em vaig menjar els postres que ells em van explicar havien dinat mentres jo dinava un trist plàtan jajaja.

Us recomano provar això de fer rutes en línia, suposa recórrer a transport o amics que vulguin ajudar però les sensacions d’anar avançant i a cada pas estar més aprop del objectiu és una sensació fantàstica. Tot plegat és un cúmul de sentiments que no tenim habitualment.
Jo penso tornar a fer-ho ben aviat, a més la gent de la meva zona sempre poden ser autosuficients i preparar rutes amb el tren de Lleida - La Pobla com a mitjà de retorn...........ja em venen al cap unes quantes rutes que em motiven molt de fer. Espero que les pròximes rutes pugui portar la motxilla i així poder fer fotos per que pugueu disfrutar una mica dels paratges per on passaré.

Les fotos que a continuació us fico son dels llocs per on vaig passar però d'altres epoques de l'any.

Badalls ummmm!!!!

Últimament no se que em passa que badallo moooolt, no cal que siguin les tantes de la nit, que va, a mig matí ja puc portar una bona estona de badalls. Potser és algo seriós i que em pot fer mal més endavant, però ara per ara el plaer que em dona és immens i disfrutaré del moment i lo que sigui ja vindrà i ja ho superaré o com a mínim aprendre a carregar-lo a l'esquena.

Els genolls, i concretament el tendó rotulià, sembla que amb els AUTO-massatges i l’oli d’hipericum, miraculosament han passat de fer molt mal, quan estava en repòs, a estar perfectes, i que duri. Qui ho entengui que m’ho expliqui, jo només tinc una teoria que diu que si penses en positiu, tens gent que et fa somriure i fas quatre sessions de córrer en un dia, SEGUR que el genoll és cura. Ara que ja tinc bé els genolls ja puc fer –A güana güana kin kon, Una pataika!?!?!

I aprofitant la motivació que està pels núvols i que sembla que com diu el president de Catalunya, el Sr Laporta,-“ Me estan envaucando alguno de ustedes y eso no me gusta nada....Osea que al loro, Que no estamos tan mal, hombre!!!”- doncs a entrenar bé i a tornar a sentir-me potent, fluid, ràpid i sobretot molt content.
Ja aviso que no tinc cap objectiu en forma de cursa, però si sortiu a entrenar i sentiu de lluny una cançó de Metallica, Sweet Amber, ja podeu anar apretant el cul i anar amb compte perquè penso pikarme amb tot esser vivent que trobi a cada sortida que faci.....el pestos palillero ha tornat, i aquesta vegada amb més pestositat que mai!!!!

I per acabar l’entrada d’avui us deixo al llistat de Marujeo blogger un nou enllaç, La vida secreta de Truman (el rumbero solitario). No es pot catalogar aquest blog ni el seu autor, així que no perdeu el temps intentant buscar un adjectiu que s’escaigui per tan especial esser, només puc dir que a més de riure fa pensar en el fons de les coses que diu.

Final Gore-Tex Series, Torre de Collserola

Tercer any que puc anar a pujar escales.....estic content però no crec que sigui per estar content perquè és una matada. Però aquest any, a diferencia dels altres, he tornat amb la panxa plena i algun regalet.

Ahir quan el sol s’anava a dormir i sortia la lluna vaig agafar la furgo per poder disfruta del nostre satèl·lit en fase plena i estalviar-me l’agonia de l’any passat patint de mala manera embussos i transit caòtic. Arribada i ohhh sorpresa, el parking de la torre de Collserola està tancat, desprès d’un passeig per una urbanització tètrica truco a la family de l’Aran per veure on paren i si em poden dir on puc dormir....jo ja em veia dormint al costat de la carretera. Explicacions del guia Terribble i puc saludar en persona la family, l’Aran com no va parar de moure’s va ser més difícil.....ja se a qui ha sortit, als pares. Vaya energia que té el punyetero.

Ànims molt importants per viure via móbil-pijo i a dormir. Avui m’aixeco i com hi ha una cursa paral·lela a l’oficial, la nostra cursa és per veure qui quedarà primer en menjar crosanets........vaya pallissa que ens ha fotut, no té rival jajaja, doncs no he esmorzat gaire, a més si tinc que fer una cursa de menys de quatre minuts dubto molt que pilli una pajara.....que equivocat estava.

Entrega de dorsal i d’una mega-fashion jaqueta chofchell i güinstope... -quasi que ja podria marxar cap a casa- he pensat.
Escalfament i lliçó de com fer el revolt per part de Terri mentres l’Anna i jo no ens creiem massa la tàctica, l’Aran estava al·lucinant literalment amb les vistes, de la lliçó del seu pare ni cas.

Em criden per anar a patir i desprès del pertinent comentari, al qual ja estic acostumat, de –Santi Millán! com el de la tele!!!- llavors em toca a mi riure la gràcia i desprès a la línia de sortida a veure el compte enrere...5, 4, 3, 2, 1, a muerte.
Mentres veia el compte enrere, el pulsòmetre ja marcava 150ppm, de locos!!!!
Surto conscient de que això és farà molt llarg tot i que intenti dosificar, així que a morir com els valents, donant-ho tot i quan peti arrossegar-me com un cuc fins a dalt.
No se ben bé en quina planta he petat per primera vegada però calculo que sobre la 28, llavors cada planta és comptava per petada, una planta una petada i així anar fent. Aquest any no he notat el canvi de les primeres 20 plantes obertes i amb corrent d’aire a les 20 últimes tancades i sense aire, suposo que el cervell només feia cas al cor, pulmons i músculs i no feia gaire cas a si les vistes eren boniques o feia molta calor. Quan quedaven unes 10 plantes he pensat en intentar no fer el ridícul i enlloc de fer cas al cap que deia –Tampoc és un fracàs arribar a dalt caminant- he fet cas al cor que deia –Piltrafilla, com caminis seràs un marikilla- i sapiguent que dalt estava la Stephanie Jimenez, no podia quedar malament davant d’ella. De patiment extrem qualificaria els últims segons, tot i sentir que l’Aran gatejant m’hauria avançat, però he arribat a dalt corrent molt lent o caminant suau no ho tinc clar cal revisar la foto-finish.

Al final entre una desesperada recerca d’oxigen i un intent de donar les gràcies a qui m’aplaudia he pogut deixar de morir. Per cert entre qui aplaudia estava la Stephanie....una crack i tan humil aplaudint a tothom.

3’20’’ per pujar la torre dels collons, he fet vuitè de nois i m’han regalat un rellotge. Resumint que he fet un crono 6’’ pitjor que l’any passat i he baixat una posició, i segurament he engreixat un kilet a bas ede crosanets de xocolata, crema i mini-entrepans de carn roja. Content perquè sense haver entrenat tant com l’any passat, per problemes amb els genolls, he disfrutat més tot i no haver competit com m’agrada, es a dir, sapiguent que estic al “100%” de les meves possibilitats.
La cursa perfecta seria l’entrenament, motivació i salut de l’any passat i la tranquil·litat i confiança d’aquest.... però la perfecció diuen NO que existeix, però jo se que SÍ i ho se perquè l'he vist.

Revisant les dades del rellotge suunto T6c, per dir algo perquè amb la de dades que dona el condenado per mi que és una nau extraterrestre disfressada de rellotge a l’espera de l’arribada dels seus amics. Doncs això que el màxim de pulsacions ha sigut, !!!ojo al dato!!!, 197.......segons diuen la formula per sapiguer les màximes és 220-l’edat, total que tinc 23 anyets, Un xaval!!!! jajaja La mitja de pulsacions ha sigut de 189, a veure qui és el que em diu que no he patit prou si he anat a 95.9%. I per acabar i sempre tenint en compte que aquesta és una dada orientativa, m’ha donat un consum d’oxigen màxim de 68ml/kg/min quan entrenant no havia vist superar els 49 qui em torna a dir que no he patit, ehhh, qui??!!!

Volia fer fotos pujant per que puguessiu veure les vistes però sapiguent que darrera venien el Just Sociats, primer, i el Agustí Roc, segon, doncs he pensat que millor anar tirant i no fer embús.

L'any vinent voldria poder repetir experiencia.........hi ha algo que no s'enten, si em passo tot la crónica explicant que he patit com mai i que es agonia pura i dura com potser que ja estigui pensant en l'any vinent.....Soc esclau de la gravetat, de la meva manera de ser i del patiment, raro que és un.

Ens veiem a les escales, l'ascensor no és una opció valida.

Que miiiiiiiiiiierda!!!

Això és lo que dic quan arribo a dalt de les escales de Santa Maria i sempre que els meus pulmons han pogut recuperar l’aire perdut a la pujada. Bé, també tinc un altre frase –A prendre pel cul les putes escales, jo vaig a fer muntanya- però la disciplina esportiva creada a base de molts anys fa que encara sense acabar la frase ja estigui baixant a fer la següent pujada, creant un cercle viciós infinit..... i lo d’infinit ho dic perquè sembla que les repeticions no arribin mai al número prèviament establert

La veritat és que puc entendre i quasi compartir els pensaments d’alguns que creuen una tonteria lo que faig, però que fa un tontet sinó tonteries. Potser el fet de que la meva primera participació fos un gran regal per mi, tot envoltat de cracks de la muntanya, potser que la segona participació tingués el regal de compartir una pujada amb el tot poderós Kilian Jornet amb la seva humilitat parlant amb tot un globero com jo, potser que sempre he estat acompanyat d’amics i amigues.... potser tot plegat fa que poder anar a la Final de les Gore-Tex Series sigui algo que em motiva molt per durant un parell de setmanes destini una part important del meu “entreno” a preparar aquesta cita.

Aquesta vegada està sent diferent doncs enlloc de preocupar-me de l’evolució del "entreno" estic més pendent d’escoltar i cuidar els meus genolls i bessons que últimament semblen de vidre....tot i que ja tinc la meva medicina en forma d’oli de hipericum perforatum.....que consti que no és doping....gràcies.

Aquest any si puc igualar el crono de l’any passat ja serà un miracle doncs ara per ara totes les dades diuen que estic pitjor. Les dades objectives com temps per fer cada repetició, temps per recuperar, consum d’oxigen i altres paràmetres quantificables diuen que si aconsegueixo pujar els 40 pisos i no trencar-me les dents amb algun dels 712 esglaons, al crono no veure els 3’14’’ de l’any passat.....impossible!!! i si per alguna cosa m’agrada l’esport és perquè tant treballes i t’esforces tant reps a canvi....ja podria ser així a la vida social.
Aquest any han porto 11488 esglaons pujats.....vaya matada!!! amb aquestos números segur que estic al top10 de la UPI (Unió de Pestosos Internacional).

Aprofitant que els bambis estan de berrea i que l’altre dia vaig poder fer una foto a un d’aquest cornuts la fico perquè, tot i que no és veu gens bé, a mi em porta un bon rollo bestial..........natura en estat salvatge i jo sentint l’esperit dels depredadors amb els primers raigs de llum acostant-me sigil·losament a la presa, llàstima que desprès d’una estona de jugar amb ell al final és va cansar i fa fotre el camp. Lo bonic de la natura és que un dia ets depredador i tres dies desprès canviaven els papers i erem nosaltres el sopar d’un bicho que rondava aprop amagat a la foscor.