diumenge, 25 de juliol del 2010

El nord on cau???

Fa unes setmanes, l’Anneta enlloc d’estar amb les seus llibres estava llegint una revista. La revista era la Trail, de esport de muntanya, poc desprès va encendre l’ordinador i tota concentrada va estar buscant informació. Al final i sense més preàmbuls em va dir –Has fet mai una cursa d’orientació?- Li vaig contestar que si anar amb el Terrano conduint a fondo, mentres consultava el mapa i intentant arribar a un foc contava com cursa d’orientació, doncs llavors sí, però si es referia a una cursa d’orientació de les dels escandinaus, doncs que no. Durant uns dies de tant en quant treia el tema i molt sutilment, com a bona femella, anava deixant caure cosetes.

Un company de la feina, Josep Maria, em va dir que era molt divertit ja que ell havia fet una i s’ho va passar de conya i a sobre com a premi per fer-ho tan bé li van fer Forestal, i si un home de pau i seny com ell diu que s’ha de provar doncs ha ficar-li remei. Al final decidim tirar-nos a la piscina i anar a provar això de l’orientació a Sant Martí de Centelles.


L’Anna durant aquestos dies ha estat mirant la simbologia que en aquest tipus de mapes surt i fent exercicis, jo per la meva part practicava trucar al 112 perquè em vinguessin a buscar quan em perdés, perquè estava convençut que trobar una fita seria impossible, ara no tornar a la civilització ho faria de conya.

5:45 del diumenge i sona el despertador, el gran dia ha arribat. Jo he dormit com un nen petit que no sap on està a punt de ficar-se, l’Anna com s’havia preparat doncs ha dormit pitjor amb els nervis pre-cursa.
A les 9:34 sortíem nosaltres. Ens criden i ens donen les instruccions i acte seguit ens donen els mapes......amb la meva vida havia vist tanta tinta en un mapa....per mi que els corriols de les formigues també estaven dibuixats. Miro a l’Anna que està estudiant el mapa i jo només em preguntava si tan els hauria costat de ficar un simple-vostè està aquí-. Jo amb la cara de bitxo a l’entrada del escorxador que devia fer suposo que he fet llàstima a l’Anna i m’ha dit lacònicament –Nosaltres estem aquí- uffff s’ha fet la llum momentàniament perquè ja sabia on estava però no tenia ni idea de que collons tenia que buscar o fer.....una mica més i surto corrent a amagar-me darrera un arbre. –Sortida- diu el tio de l’organització, i veig l’Anna que surt tota decidida, jo darrera d’ella com a gosset que no sap on va.
Passat els primers segons de cangüelis i cremant els nervis tot corrent, les coses comencen a ser més clares, el mapa comença a tenir una lògica. Mentre recordo lo fàcil que es competir en les curses “meves”, on només cal tancar les connexions amb el cervell i patir fins a la mort, sento a la Jefa dir –la fita està al costat d’aquesta construcció- mentres em senyala un lloc al mapa. -Sembla una església, és aquella d’alla!!- LA NOSTRA PRIMERA FITA. Jo com a bon dominguero busco la càmara per immortalitzar aquest moment, però l’Anna està competint i no està per marikonades. A partir d’aquí ha sigut 1h08’40’’ de disfrutar com a nens petits amb cada fita trobada, corrent i saltant en mig del boscs com dos cabirolets.


L’Anna ha fet tercera fèmina en el recorregut mig i jo he tornat a veure la civilització, que ja es molt.


Desprès hem estat comentant la cursa i analitzant la nostra petita desorientació de 5 minuts....un forestal mai es perd només és desorienta momentàniament (Josep Maria dIxit).

De tornada visita a la vila de Vic amb dinaret i cap a casa a descansar.

Resumint que a més de descobrir una nova espècie, gateta de sang freda, hem descobert que això de l’orientació és el màxim exponent d’aquella frase de "ment sana in corpore sana".

Algú sap de curses d’orientació aconsellables? Gràcies

dimecres, 21 de juliol del 2010

Per una vegada SENY!!!!

Segurament la gent no em veu així però soc espontani i passional en el tema més personal i sempre que de mi depenen les coses, lo meu no és analitzar i reflexionar amb el cap fred, lo meu és calentón i reacció, desprès ja em menjaré les conseqüències de la meva decisió.
Aquesta manera de fer comporta coses bones i coses dolentes, i quan de lesions parlem es tradueix en anar mal curant lesions i arrossegar seqüeles.

El 5 de juny notava una punxada al genoll dret, decidia abandonar com un covard en la Cursa dels amics del Sobrarbe.
Durant 13 dies repòs i paciència. El dia 12 más uno (Estil Angel Nieto) treballant a la feina i volent pujar una pedra d’uns 70cms el genoll em fa una punxada que quasi em plego allí mateix. Prenc la decisió de més repòs i no visitar els meus amics metges .... per escoltar la conversa protocol•lària.


Metge – Bon dia, vostè dirà?
Jo – Doncs que em fa mal el genoll i bla,bla, bla
Metge – Doncs deu dies de repòs absolut, prenguis antiinflamatoris i una radiografia, que tot i que no és veurà res, perquè sembla que té algo al menisc, doncs per protocol s’ha de fer.
Jo – Moltes gràcies Doctor, però jo de medicaments no en prenc i la radiografia si no es té que veure res m’estimo passar de acumular gratuïtament radiacions.
Metge – Vostè mateix però sense això no el puc derivar al especialista.
Jo – Gràcies i bona dia.

Desprès de 29 dies de repòs la cosa sembla que ja no fa tan mal i començo a fer algo. La companyia de l’Anna fa que deixi de pensar en el genoll i em limiti a disfrutar de fer coses junts i de veure, que tot i patir, ella també disfruta. Una injecció de somriures i el genoll va prou bé, sento que estic lluny de poder apretar-lo però podem sortir a fer cosetes.

Per ara no passo de 2 horetes però tampoc m’importa, ja arribarà, o no. Com diu el filosof Xavi Fané “el que las cosas no salgan como queremos no es necesariamente malo. Es simplemente diferente. Y mas vale que aceptes el resultado porqué sino... te jodes.”



Foto amb declaració d'intencions: a última hora de la tarda i agafat adalt