Tredòs - Banhs de Tredòs

El lleopard de la neu, Dynafit, intentant agafar el sol 

Dilluns 23 de desembre del 2013, mirant la neu que hi pel Pirineu, el risc d'allaus i els nostres coneixments i aptituds decidim anar a la Vall d'Aran a fer la ruta que surt del poble de Tredòs i puja al Refugi de Colomers. Realment no tenim intenció d'arribar a Colomers però si seguir la ruta fins on tinguem ganes i forces. Desprès de la visita obligada a la web del Centre Lauegi per mirar la ressenya de la ruta i l'estat de la neu anem a dormir .

Agafem el cotxe i a les 7:53 ja estem tirant milles. A les 10:35 arribem a Tredòs, amb una paradeta de 20 minuts a Pont de Suert. Total que de Balaguer a Tredòs són 2h 22'.

Abans d'arribar a Tredòs hem passat per Salardú per veure com està la pista que puja als Banhs de Tredòs però els primers metres estan molt difícils i abans de sortir del poble decidim girar i no fer el ruc, no portem rodes de contacte i passem de ficar cadenes perquè si son necessàries, doncs deixem el cotxe allí i comencem l'excursió. Anem a Tredòs per veure com està, i decidim aparcar al poble i ja sortirem des d'allí estigui com estigui.

El primer tram de sender està per pujar-lo amb esquis però de passar gent caminant està molt malament, així que amb els esquis a la motxilla comprovarem que tal és això de caminar amb botes. A la poca estona ja estem a la pista asfaltada que surt de Salardú. La pista està molt neta, ens avancen un tot terreny i una furgo. Però tot sovint es veuen trams amb neu glaçada i compacta que em fan pensar que em fet bé de deixar el cotxe al poble.

Anem guanyant metres i fins arribar a la cabana de Botet (toponímia del mapa) on hi ha un parking amb vehicles, una braseria i el parking de les motos de neu, allí ens fiquem per fi els esquis i comença la pista de terra, ara coberta per la neu.

Estat de la pista

Una parella amb raquetes i un grupet amb motos de neu son l'únic que veiem que no sigui natura. A estones fa una mica de vent, i es que al dia següent tenia que arribar un front de sud, però tot i la fresca anem molt contents....serà la serotonina, les endofirnes o quesejo però anem ben feliços.

Arribem als Banhs de Tredòs i desprès de recol·locar-se les botes l'Anna doncs té els peus tocadets decidim continuar una estona més. Però no paga la pena que l'Anna pateixis butllofes o ferides als peus per guanyar una mica més d'altura, així que al final de pla decidim parar.

Ens cruspim els entrepans amb unes vistes bestials i novedoses per nosaltres mentre comentem la jugada i desprès del dinar practiques d'Arva. Per ara el Ortovox 3+ sembla molt intuïtiu, i les practiques, tot i el mal rollo subconscient de pensar com deu ser fer-ho en un cas real, ens deixen contents i disposats per fer la baixada.

Parada per dinar

Ande coño està !!!!!

Baixem desfent el camí. Comencem tastant la neu pols i quin bon rollo que se sent i s'escolta, i es que les sensacions que reps pels peus son entre la incertesa de que hi ha allí sota i per davant i la sensació de flotar.

Quan deixem els Banhs comença la pista més estreta i allí la feina és no caure amb els bonys de la pista i els trams canviants entre neu compacta i gelada i trams més tous. Fem algun atajillo, l'Anna que és més free-rider fa algún més que jo i en un vist i no vist estem de nou a la Cabana de Botet, amb un somriure d'orella a orella i treient-nos els esquis per acabar el tram de baixada fins al poble caminant.

Quan portem 3h15' arribem al poble amb ganes de més però el xocolate del Brescó ens espera.

Dades de la ruta 14.36kms, 3h15' (amb paradetes per treure o ficar roba i fer fotos) i +530m. el track el tindreu clickant al mapa de sota.

El berenar, Xocolate Brescó 

VallNord quasi per nosaltres sols

Tot va començar els primers dies de desembre, miro el quadrant de treball i, sorpresa el pont de la constitució ens toca treballar, i Nadal, i Sant Esteve també. Podria semblar una mala noticia, però treballar els festius implica fer festa quan tothom està currant i això assegura pau i tranquilitat, resum, perfecte.

Vistes des del apartament

Entre les dos tongades de festes decidim fer el nostre "pont" i anar a veure si encara ens recordem d'esquiar. Mirem estat de pistes, allotjaments i al final decidim anar a VallNord. Ens vam allotjar a un apart-hotel al complex Anyós Park, tot molt bé, tracte del personal eficient i agradable, el apartament ben equipat, amb vistes, net, calent i amb zona spa molt recomanable. I lo millor tot a un preu molt bo, tres nits amb tres dies de forfait per cadascú per 290 euros. A més en cinc minuts de cotxe et plantaves al telefèric de la Massana o amb vint minuts de cotxe arribaves al sector de Pal.

Lo millor va ser el primer dia, agafem el telefèric i al arribar a pistes.........un infinit blanc per nosaltres, hi havia poquissima gent i no calia fer mai cua als remuntadors, i baixant tot i anar vigilant es podia baixar relaxat i concentrat en practicar, perquè gent, ben poqueta.

Com a bona enginyera forestal a comprovar l'estat de la forest

Tres dies d'esqui van donar per començar amb por d'haver oblidat tot lo que vam aprendre l'any passat, la nostra primera temporada, i acabar fent vermelles disfrutant. S'ha de dir que el sector de Pal per gent de no massa nivell em sembla perfecte doncs la dificultat de les pistes no em va semblar excessiva, potser la neu va ajudar i es que estava perfecta per mi, ni molt tova ni molt dura.(respecte a aquest comentari de la dificultat de les pistes s'ha de tenir amb compte que jo no soc expert). 

Lo millor va ser que com estavem a Andorra vam poder acabar de comprar lo que ens faltava del equip de esqui de muntanya, i l'últim dia el vam estrenar. Quina diferència entre els meus esquis de fa mil anys i els nous, sembla que llisquin sols i en neus pols donen una sensació d'anar sobre rails impressionant. Encantat amb els Dynafit 7 Summits.

Un molt, però molt bon pont de noseque. Amb moltes ganes de tornar, i ara amb pells per fer metres positius i començar a agafar el punt als fora pistes.

 

Al mal temps bona cara i a córrer

Diuen que les bicicletes son per l'estiu, i potser tenen raó perquè a l'hivern fa fred, vent, pluja, boira i mil meteors més que només fan que donar-nos motius per quedar-nos a casa. Llavors si penses una mica es quan t'adones que no és la bicicleta, sino qualsevol activitat que es vulgui fer a l'aire lliure que només es per l'estiu. Però aquest pensament és pels que no son amants de l'esport i dels seus valors.....com diuen si fos fàcil no ho fariem.

Total que tot i el "mal temps" he disfrutat de la natura corrent. La veritat és que hi han hagut dies que no he pogut vèncer la veueta dins del meu cap que diu -Fora fa fred i aquí s'està tan bé- però un altra veueta dins del meu cap també en deia -Ho saps, lo més dur es ficar-se la roba, una vegada fora t'ho passaràs molt bé-.

Una molt bona manera de fer caure la balança del costat bo és quedar amb gent, llavors és una obligació perquè has quedat i tens que anar....... i desprès a disfrutar.

Dies d'exploració per zones que tenia pendents amb més o menys fortuna. En aquests dies m'encanta l'incertesa total de cada segon. Que hi haurà darrera aquell arbre, aquell matoll, cap a on anirà el sender, s'acabarà, estarà brut, podré connectar amb aquella pista que hi ha darrera la serra. A vegades em maleeixo els ossos per ser tan ruc i estar al mig de no se ben bé on ple d'esgarrinxades, però al final SEMPRE acabo feliç per la troballa o pel fet d'haver explorat.

Dies on lo de menys és el lloc on estàs i lo que importa és amb qui estàs.

Dies on el ritme el marca el rellotge i només hi han dades, que si desnivell, pulsacions, temps, distancia.

Dies on aconseguir la foto que tinc al cap ho és tot i segurament al final quan estic davant el ordinador només faig que pensar amb el treball que tenen les grans fotos que veig per internet tot i que semblin fetes per casualitat.

Però en definitiva el que importa és viure sensacions i sentir-se a gust amb un mateix.

Utilitats relacionades amb l'esqui de muntanya

Ara que sembla que ha arribat la neu al Pirineu, esperem que per quedar-se definitivament fins ben entrada la primavera, doncs faig una entrada amb cosetes relacionades amb l'esqui de muntanya.

Com a esport molt tècnic, o com a mínim aquesta impressió tinc jo que m'estic començant a introduir. Doncs com més coneixements millor, ja que en l'skimo no val ficar pit i collons i fer-se el valent, aquí per poder comptar temporades cal coneixement i tenir clar que si la muntanya diu no, aquell dia toca fer mitja volta i cap a casa.

Web amb una escala per poder mesurar la pendent del terreny sobre el mapa. Els que tenen molta experiencia ja tenen clar quan estan per sobre de 30 o 35º, però pels que encara no tenen afinat l'ojimetre és una bona opció per anar més tranquils  http://aldatseskala.blogspot.com.es/2009/06/escala-grafica-calculo-pendiente.html

ACNA web catalana pel coneixement de la neu i les allaus  http://www.acna.cat/

Web de Nova Zelanda de predicció d'allaus i formació sobre les allaus, aquesta pàgina web donaria per una wikipedia especialitzada en allaus. Hi han pdf's mig amagats amb molt informació, unes vegades densa i difícil d'interpretar si no s'està molt ficat en el tema, i altres molt simples i ben explicades que deixen molt clar conceptes bàsics. Inclús tenen exercisis on a traves d'una zona on hi ha vistes d'una zona et fan dibuixar la traça a seguir i en cas de no fer-ho bé et diuen perquè no has escollit la ruta adient. http://www.avalanche.net.nz/Education/

Web sobre arva's i molta informació sobre el procés del rescat en allaus, des de sistema de recerca d'esquiadors atrapats per allau a com utilitzar la sonda i com palejar. A vegades sembla molt obvi, sobretot sonda i pala, però tot coneixement en aquests casos és poca.  http://beaconreviews.com/transceivers/index.asp

ni fred ni calor, la tardor

A vegades oblido que entre el blanc i el negre hi ha tot l'arc de Sant Martí, extremista que soc.

Amb el temps em passa també una mica això, només veig o estiu o hivern, i la primavera i tardor només les veig a les fotos d'internet. Suposo que haver crescut amb el clima de la plana de Ponent fa que hagi creat l'idea de o molt fred, en forma de boires, vent i gebrades, o molta calor.

Mica en mica un va aprenent i descobrint matisos i tonalitats entre els extrems i aquest any hem descobert racons de tardor. Als Ports, a Prat de Comte vam visitar la Fira de l'Aiguardent i el seus paisatges pujant al Tossal d'Engrilló i el riu Estrets.

Alambí gegant

Vall de Gegants i Capgrossos

Forn de llenya

Boix Grèvol amb els fruits

Riu dels Estrets

Cabra dels Ports, un mascle jove

Els Estrets, zona que dona nom al Riu Estrets

 També hem estat descobrint racons a prop de casa.

A prop de Baldellou

Embassament de Santa Anna

Vistes des de la Cova de la Vansa

Cova de la Vansa

I fins i tot vam creuar la frontera per visitar la Vall d'Incles al petit país de Andorra. De tornada vam visitar la cara nord del Cadí.

Estanys Segon i Primer de Juclar

Canal del Vidre

Serra del Cadí vist des del Nord 

Motivació pel dur hivern

M'aixeco a les 7:00 i encara és de nit, la temperatura només té un dígit.....ufff que costa treure's de sobre el llençol màgic que et diu a l'orella que no cal sortir amb aquestes condicions.

Aquest només és una de les moltes situacions que ara m'aniré trobant, i es que l'hivern és dur per fer esport però com tots sabem, ningú va dir que seria fàcil i potser si ho fos no ens agradaria, així que buscant altres coses he acabat trobant uns quants videos per motivar-me i guanyar aquell micra de gram que faci decantar la balança al costat positiu.

Aquest és per veure'l just abans d'anar a dormir i pel matí quan soni el despertador a les 6 per sortir a entrenar abans d'entrar a treballar.

Aquest es pels dies que s'ha de sortir a pedalar i no toca sortir a passejar sino que cal patir a sobre la bici.

Aquest és musiqueta per ficar-se als mp3 i motivar-se.

Si busqueu pel Youtube o qualsevol lloc anireu trobant molt bons.

Que l'hivern sigui una excusa per sortir a disfrutar del esport.

Salomon Sense Mantra

Quan vaig veure que les Asics Fuji-Trabucco estaven arribant a la seva fi vaig començar a mirar quines sabatilles serien les encarregades de substituir-les.

"Fart" de tanta amortiguació, de tanta subjecció del peu, de tant de tot.....que ben mirat ja va bé però potser per al meu pes (63kgs) i la meva manera de córrer pot ser era massa. Arriscant-me a cagar-la vaig mirar algo més light, però no exclusivament en pes sino una mica de tot, i aprofitant la nova tendència al trailrunning de sabatilles minimalistes doncs vaig tenir on mirar, llegir i comparar.

Al final tenia clar que segurament els meus peus no aguantarien unes sabatilles minimalistes i que acabaria anant a comprar el pa amb unes sabatilles molt xules però que no podria anar a les muntanyes. De totes maneres volia provar i desprès ja em cagaria en el dia que em va passar pel cap l'idea.

Mirant per internet, fent-me malbé buscant info a les pagines oficials de les marques i al final, i com quasi sempre mirant blog's vaig veure que les Salomon Sense Mantra podien ser una bona opció.....com a mínim em van robar el cor amb aquelles formes i colors....aquestos de Salomon en el tema marketing i estètica son els putus amos.

 Inclús sota l'aigua son boniques

120 euracos (ens hem tornat bojos!!!! però el que ho crida als quatre vents com veieu acaba col·laborant en aquesta bogeria) i ja eren meves.

Des del primer moment son una passada, dolces al peu, amb sensació de poder volar amb elles, amb protecció però millor mirar on fiques el peu, amb una subjecció perfecta i això ja se sap que depen de cada peu però trobo que sense tenir punts de pressió sents que el peu està ben subjectat però amb llibertat.

Per comparar amb algo similar diré que s'assemblen a les Dynafit MS Feline superlight tot i que aquestes últimes no son tan cómodes, però segurament son més amortiguades i potser més protegides però desprès de fer una sortida amb les Dynafit d'una hora llarga gràcies al Ultra-Lleida, que va montar un test de les sabatilles a Sant Llorenç de Montgai, diria que em quedo amb les Salomon com a mínim per distancies per sota dels 30kms, per sobre d'aquestes distancies ja no ho tinc tan clar que les Salomon no es quedin curtes.

La sabatilla, tot i l'aspecte de sabatilla de passeig de platja m'ha donat un resultat molt bo. Al peu és un guant i aquesta sensació per mi es bestial, em fa sentir més enganxat al córrer perquè sembla que sigui una cosa molt més natural, es com si no necessites pensar en que he de fer, el cos ho fa sense pensar, es difícil d'explicar però es com si córrer fos una acció subconscient, com respirar.

L'amortiguació per distancies fins als 32kms (la sortida més llarga) és bona tot i que si es trepitja una pedra guarra es nota i molt però les pedres normals que trepitgem normalment no son problema.

La sabatilla no té massa histories per ajudar a controlar la trepitjada, es a dir llibertat total per jugar als senders però si t'equivoques no esperis que la sabatilla t'ho perdoni. De totes maneres amb elles no he tingut cap torçada de turmell així que benvinguda llibertat i benvingut treball que s'ha de fer per part del corredor.

Només té un espècie de creu de "plàstic" gris a la sola, es veu a simple vistai Salomon l'anomena OS tendon, que ajuda a tenir una mica de consistència i control, i una placa  per aïllar de les pedres.

El desnivell entre taló i dits (el drop dels americans) és de 6mm (16mm darrera i 10 mm davant) que jo el trobo la mesura perfecta per córrer trepitjant amb la part central del peu, la sensació és de no tenir que lluitar contra la sabatilla sino que es fa molt natural.

La sola i la seva tracció és, com sempre a Salomon, bestial. Quan son noves i es cor per superfícies dures, aslfalt, formigó o similars, es nota el soroll dels tacs agafant-se com tentacles de pop. Això fa que tot i que el relleu de la sola no sigui espectacular la goma es tan tova que s'agafa com poques. El terreny tou, estil terra tova, sorra o similar els tacs fan molt bona feina i en terreny pedregós la feina la fa la goma tan tova. Als que sigueu ciclistes es com portar rodes amb compost tou que dura quatre dies però la seguretat i tracció que dona es impressionant. La llàstima d'això es que la sola dura lo que uns pneumàtics de formula1, ja se sap lo bo mai es etern. Total que amb 468kms les he jubilat i les he deixat per sortir per pista i sense pedres guarres perquè ja es noten massa les pedres.

Resumint, de llarg la sabatilla més còmoda que mai he provat amb unes sensacions bestialment naturals, l'únic contra és que val 120 euros i m'ha durat menys de 500kms..........total que fins que Salomon no em patrocini continuaré buscant sabatilles similars a aquesta però a preus raonables.......el meu subconscient em diu que es missió impossible.

Bombolla "immobiliària" del trailrunning

Doncs si avui toca escoltar una de les meves teories conspiradores. Tot lo que diré a continuació està basat amb la meva percepció i experiència personal i es totalment rebatible.

Això de córrer per muntanya és, en un principi, ridículament simple, de fet com quasi tot a la vida és infinitament més senzill de lo que acabem fent-ho.

Només necessitem la muntanya i les ganes de fer algo. Les sabatilles i la roba son necessaris però alhora el principi de la perversió humana, que desprès es va fent més i més gran i al final cal mil estris per fer el trailrunning que volen que fem les marques i que els videos de youtube ens ensenyen amb alta definició i imatges a càmera lenta que tan agraden.

No se si serà perquè un esport estigui de moda amb la conseqüent incorporació dels defectes intrínsecs a la nostra societat, però últimament llegeixo més coses negatives del nostre esport que positives. Uns diran que es necessari per madurar com a esport i que serviran per millorar i polir errors i fer més gran aquest esport, però jo ho veig com l'inici de la perversió del esperit de l’esport, es a dir disfrutar de córrer amb i a la muntanya, ni més ni menys.

Dels organitzadors n'hi han que es per portar-los al jutjats per infinits motius, però dels corredors també n'hi ha alguns que cadena perpetua seria una condemna suau i inclús els espectadors no es salven....a veure si tot plegat serà problema no del esport sino de les persona.

Organitzacions que per cobrar tot son avantatges però desprès a la que sorgeixen problemes o imprevists es tornen silencioses i volàtils com el fum.

Organitzacions que fan una web que ja voldria Apple i desprès el dia de la cursa alló és campi qui pugui.

Corredors que perquè han vist l’últim video del Krupicka ja estan convençuts que una ultra es un passeig.

Corredors que com s’han comprat les sabatilles del Jurek, per no perdre ni una mil·lèsima de segon al prendre’s un gel o barreta la llencen al terra no fos que perdessin la posició 420, i si algú els hi recrimina l’acció recordaran la mirada killer d’algun video d'algun crack i a més de la mirada et regalaran una demostració oral de lo ignorant que pot arribar a ser un esser suposadament racional i amant de la natura.

Dels espectadors estic fart de no respectar més enllà del seu conegut, sembla que la resta estem allí per molestar i si demanes respecte...ufff l’has cagat hauràs donat via lliure a uns hooligans sense fre.

Ara ve la part positiva que no tot és negatiu.

Tot lo anteriorment comentat, generalment, està directament relacionat amb les curses i us diré una cosa, es pot fer trailunning sense ficar-se dorsal.....em va costar assimilar aquesta descoberta però una vegada fet em vaig sentir lliure per disfrutar sense compromisos.

He de reconèixer que les curses tenen el seu puntet però em fot molta ràbia haver-m’ho passat genial en una cursa i per alguna de les coses adalt comentades enfosquir el record i tenir un regust agredolç. Així que em quedo amb sortir a córrer sol o amb amics i companys sense la necessitat de participar en la cursa per fer la més dura, la més llarga, la més més.

Això últim també es per fer un llibre, parlés amb la gent i si fas una cursa de 50 kms ets un mierdecilla, o fas una de 80 o sembla que no has fet res, i per anar bé una de 100 però no 100 quilòmetres sino de 100 milles que així hauràs arribat al nivell dels super-guerrers. Si a sobre de fer una ultra pot dir a l’audiència que fa dos anys que cors llavors ja passes a formar part de l’Olimp dels Déus, això sí, alguns han mort literalment en l’intent però això dona més valor a la llegenda que crearàs de la teva persona.  

No pretenc tenir raó només es com jo ho veig així que no em cremeu a la foguera.

Com diu el gurú de la bona vida, el mestre Xavi Fané, happy trails!!!

Compeed Stick anti-fricció

Per mi un blog pot tenir i de fet tenen diferentes utilitats, a vegades llegir de primera mà opinions de productes lluny de compromisos per darrera, a vegades informació de llocs que no conec, altres simplement entretenir i passar l'estona, alguns llegir opinions de gent amb seny, alguna vegada curses desconegudes .

Total que avui només pretenc donar-vos la meva personal i intransferible opinió sobre un producte.

Estic en procés d'adaptació a les plantilles correctores i la veritat que passar de córrer amb les Salomon Mantra que son 267 grams de llibertat i sensibilitat, ara he passat a sentir-me encaixonat, controlat, corregit i alentit. Diuen que es per la meva salut i per evitar les meves habituals lesions i molèsties però la veritat es que corro engabiat, però estic convençut que amb el temps necessari d'adaptació estaré content de no patir lesions. Ara per ara el peatge a pagar, per acostumar els meus peus i la meva pell hiper-sensible a les noves plantilles, son les butllofes i punts de pressió nous. Total que portava els peus plens de esparadrap i apòsits de compeed per curar i protegir les butllofes.

Però això ja s'ha acabat, i es que gràcies a l'Anna he descobert un producte de la marca Commpeed, es tracta de un stick amb una mena de crema que t'apliqués a la zona que tu vulguis i que penses que pots arribar a tenir butllofa i crea una pel·lícula protectora que impedeix la creació de ferides i butllofes a la pell. S'aplica sobre la zona, es deixa uns minuts, de 3 a 5 minuts, i ja es pot ficar el mitjó i sortir a córrer i funciona perfectament. Jo amb aquest producte no he tingut cap butllofa i quan m'aplico ho faig en 4 llocs diferents i 0 ferides. Ho he provat amb mitjons bons, mitjons dolents, amb calor i sempre funciona bé. A sobre no deixa residus al mitjons com sí fan els apòsits que deixen els mitjons plens de substancia enganxosa que no surt mai més.

L'únic punt negatiu que té es que s'ha de conserva en lloc fresc i això fa impossible portar-lo a la motxilla per si cal tornar a aplicar, tot i que a mi amb dutxa pel mig em dura un parell de dies la protecció.

Doncs res més a aportar, només espero hagi sigut d'ajuda.

Ben aviat faré l'entrada de les Salomon Mantra, que estic a punt de jubilar i donaré la meva impressió. Com a avanç us diré que té l'únic inconvenient de totes les Salomon..........la durabilitat en relació al preu.   

Cursa de la Faiada i més Ribagorça

Diumenge feien la mitja de muntanya de la Faiada a Pont de Suert, i com tenia un molt bon record de l’última vegada que l’havia corregut i a sobre la Fisio, que m’està curant la sobrecarrega de la zona de la inserció del tendó d’Aquil·les i els bessons, m’havia proposat fer una cursa per veure com evolucionava doncs vaig decidir apuntar-me.  L’Anna sense apretar-la gaire també es va apuntat, ella al quart de marató.

 

Difícil de veure però hi ha una parella de trencalós 

Divendres decidim aprofitar i fer uns dies per la Ribagorça, comarca entre l’Aragó i Catalunya. Sortim amb direcció al Turbón, i al poble de Serrate fem una ruta que passa per uns quants poblets de la zona: Pueyo, Torre la Ribera, Vilas del Turbón.

La ruta no té massa desnivell ni grans pujades, només camins antics empedrats amb l’encant que tan m’agrada d’aquestos camins plens d’histories que a l’Aragó tan ben conserven, mentres aquí ens capfiquem a colgar-los sota camins aptes per maquinaria agrícola propia de les planures del Mississipi.

El dia es va presentar tapat, molt tapat, fins i tot tenia clar que ens mullariem que així va ser, però no per aigua caiguda del cel, sino la que mantenien les plantes i la que duien els camins amerats d’aigua al igual que els barrancs que en altres èpoques estan secs, però nosaltres fins i tot ens vam tenir que treure les sabatilles per creuar-ne algun. Lo millor de la ruta va ser quan aprop d’arribar a Vilas del Turbón un Milà reial ens va anunciar l’arribada d’una parella de Trencalós amb un dels seus individus amb una pota de corder, suposem, entre les urpes.........aquell parell de minuts no va tenir preu. Poc desprès el cel es va obrir tímidament per deixar-nos veure les pales pedregoses del Turbón on encara hi ha neu. Dinaret al mig del poble fantasma i desprès fem via direcció Bonansa. La carretera té una paisatge espectacular, sort que la vam fer sols i podiem anar disfrutant de les vistes. Al final decidim anar a Barruera a passar la nit.

Dissabte desprès d'al·lucinar amb com baixa la Noguera de Tor decidim fer una ruteta que pasa per Erill la Vall, un poble que no coneixia i em va sembla idílic, desprès vam anar a Boi i d’allí a Barruera.

Per la tarda recollir dorsals i briefing. Aquest any la cursa manté el recorregut clàssic però el fem en sentit contrari, suposadament amb una pujada més corredora i una baixada més fàcil...paraules del David Gensana capo d’aquesta cursa.....la teoria semblava bonica la realitat pels mortals igual de dura o pitjor però com més dur més divertit.

Preparats i amb ganes...i nervis

L'sprint dels coixos

Diumenge ens aixequem i fa una fresca important...sense sortir de la camper decideixo sortir amb màniga llarga i perquè no tenia més. Al final recollim el poc valor que teniem i obrim la porta...al solet s’estava molt bé..canvi de plans surto amb màniga curta a escalfar i l’Anna també es treu roba. Escalfem junts i saludem i xarrem amb els compis.

A la sortida ens desitjem sort i cadascú a lo seu.

Aquesta cursa bàsicament consta d’un primer tram de tobogans, desprès la pujada llarga, llavors toca baixar per un altre lloc els mateixos metres pujats i al final toca tornar a fer els tobogans que ara son més drets i més llargs, o com a mínim a mi sempre m’ho semblen.

Decideixo mantenir la tàctica de les últimes curses, córrer en positiu, sortir controlant als tobogans sense quedar-me molt al darrera, a la pujada llarga agafa bon ritme però sense petar i la baixada anar un punt per sota del mode Kilian i als tobogans a fuego fins a meta.

La tàctica era aquesta i quasi la compleixo al peu de la lletra excepte pel fet que la baixada llarga, es va fer llarga, i als tobogans del final vaig arribar en un grup de tres i no vaig poder deixar-los. Com no soc un gran depredador més aviat un carronyaire de llarg recorregut doncs tenia clar que entrar a Pont de Suert amb ells suposava ser l’últim del grupet. Total que als toobogans decideixo que com a mínim patiran un ritme pestós i ho vaig donant tot per a veure si algu peta. Sento el seu aler al meu clatell però jo a cada revolt intento donar-ho tot, a cada part tècnica intento apurar. Al sortir del corriol un fa un canvi de ritme i em passa, decideixo passar la responsabilitat de anar a per ell al altre corredor però no està massa per la labor, passa al davant però sense ganes. Em fico darrera seu i veig clar que l’altre està més fort que nosaltres. Entrem als últims 500 metres en línia recta però amb els últims metres amb suau pujada. Concentro la vista amb el meu rival i pateixo, i sento els batecs del meu cor com si fos dolby surround pum ,pum, pum, el pulsòmetre marca 200, no penso només esbufego. Llavors la meva vista es desvia de la meva presa i veig a l’Anna animant i fent fotos. -Estas bé? –Sí –Com a anat? –Tercera. Ole que a més de guapa és una bestia. I amb aquest subidón em veig tornant a centrar la vista a la pressa i busco adrenalina d’on no hi ha i el passo a 20 metres de meta per entrar el 18 de la general. Intento agafar aire i gaudir de la sensació de cremor muscular i del esgotament. Crec que per aquestes sensacions m’agrada competir.

Celebrem la tercera posició de l’Anna i ens anem a dutxar. Entrega de medalles al podium. I a dinar amb un grupet molt majo que també em fa recordar perquè m’agraden les curses, bon rollo, converses agradables, amistat i histories diverses i divertides.

La sobrecarrega del bessons sembla que va per molt bon camí i només una cremor als metatars del peu esquerra (que podria ser una fractura per stress) em fa recordar que córrer no es saludable, o com a mínim pel meu cos poc biomecànicament privilegiat.

L'Anna tercera del quart de marató de la Faiada OLE!!!!

Joan Farnós un alpinista transformat a crack de l'alta muntanya

La Carme Millan com sempre al podium